Societats democràtiques, lleis i majories.

Quan pensem què és una democràcia, és fàcil caure en la idea més directa i clara, que és anar a votar. Lògicament, passar per les urnes és (o hauria de ser) un manifest de l’existència d’una societat democràtica, però no és necessàriament així. Potser el més clar és posar algun exemple: és democràtic un referèndum sobre la retirada del sufragi femení? O sobre la discriminació racial? O sobre la retirada de ciutadania d’una part de la població?

AMLO ASAMBLEA
Manifestació contra el frau electoral a Ciutat de Mèxic (Juliol 2012)

En un cas extrem, suposem que aquestes votacions aconsegueixen respectivament el 95% dels vots totals emesos, amb una participació també molt elevada que els hi dóna ‘validesa democràtica’. Resulta obvi que en aquesta simulació fins i tot la part de la societat perjudicada ha votat a favor de perdre un seguit de drets bàsics. Són aquestes votacions, doncs, un exercici democràtic?

L’existència d’una societat democràtica com a concepte va més enllà d’exercir el dret a vot. Implica un seguit de drets, deures i valors, com la llibertat de discurs i associació, el respecte als drets humans i per descomptat la igualtat social, que inclou la igualtat de gènere, d’origen i el respecte a les minories, entre d’altres. Tots aquests elements són fonamentals per a no tenir un sistema desigual, on hi ha uns guanyadors i uns perdedors, o uns beneficiats i uns perjudicats per l’estructura del sistema.

La millor forma de que una societat (o conjunt de societats) democràtica protegeixi aquests elements és a partir d’institucions: un sistema legal que penalitzi qui els violi, i alhora una estructura institucional prou hàbil com per encoratjar (que no forçar) la ciutadania al compliment d’aquests elements. Però amb això no n’hi ha prou: una societat democràtica, incloent tant institucions com persones, ha de facilitar el debat, l’ha d’encoratjar i ha de permetre que els resultats d’aquest debat puguin decidir-se i posar-se en pràctica sempre que no violin aquests mínims citats anteriorment.

En conseqüència, les lleis s’han de dedicar a protegir els elements propis de les societats democràtiques, mai limitar-los, amb la qual cosa la desobediència pacífica és un recurs més. En un moment en el que semblen abundar els ‘legalistes de tertúlia’, convé recordar que la llei no és justa pel simple fet d’existir sinó pel seu contingut, i quan no existeix possibilitat de canvi encara que es tingui majoria (per exemple, quan 83 diputats de 135 del Parlament de Catalunya estan a favor del referèndum) s’entén que sorgeixin casos com els de Montse Venturós, alcaldessa de Berga, o de Joan Coma, regidor de l’Ajuntament de Vic.

Què tenim, doncs, avui en dia? Resulta evident que a la majoria de democràcies occidentals aquesta fórmula sovint es cita però no s’aplica, o no s’aplica bé. I no es fa per una raó molt simple: perquè els mecanismes que suposadament haurien de protegir la societat s’activen o no s’activen essencialment en funció de a qui molesta, ja siguin elits o “majories externes” a la que pren la decisió. És per tant obvi des d’aquest raonament que és inadmissible que partits xenòfobs o falangistes es presentin a les eleccions i al mateix temps es prohibeixi la celebració de referèndums no autoritzats pel govern central, encara que es disposi d’una majoria evident. Es tracta de posar en relleu una distorsió institucional dels valors democràtics que la nostra societat hauria de tenir i al mateix temps lluitar per mantenir-los.

És evident que aquesta perspectiva té limitacions a petita escala, on és necessària una certa coherència entre els diferents governs i l’àmbit local per evitar greus duplicitats, però en canvi hauria de tenir una bona aplicació a nivells més grans, ja siguin estats, nacions, nacionalitats o grans regions. Actuar contra majories àmplies és perjudicial per la democràcia i per la pròpia estabilitat del sistema, i per tant s’han de permetre sempre que es respectin els elements mínims.

AUTOR:

Valentí Prat Grau. 1993. Graduado en Ciencias Políticas y de la Administración por la UPF. Máster en Diplomacia y Función Pública Internacional en UB-CEI International Affairs. Miembro del Consejo Editorial de Central de Opinión. Ha trabajado en la Fundación Vicente Ferrer, hecho prácticas en la Generalitat de Catalunya y colaborado en el Diari Català. Interesado en Derechos Humanos, independentismo y socialdemocracia. @ValentiPrat

Anuncios

2 thoughts on “Societats democràtiques, lleis i majories.

  1. Aquesta entrada m’ha fet reflexionar. Qui defineix què es la legitimitat? Aquest és el problema, perquè en el cas de la lliuta de poder Estat-Generalitat, tots dos bàndols s’atribueixen la legitimitat democràtica. L’Estat diu que la legitimitat és seva per la majoria que hi ha al Congrés i La Generalitat diu que té la legitimitat per la majoria que hi ha al Parlament. Algú dirà que l’Estat també té la legalitat constitucional del seu costat, però això l’any 1991 a l’URSS no va importar gaire… com tampoc no va importar gaire quan els estadounidencs van *abandonar* els Articles de la Confederació i van substituir-los per l’actual Constitució sense respectar el procediment de reforma establert als Articles… i De Gaulle va fer el mateix i ningú va dient per França que l’actual Constitució és ilegítima… La legalitat constitucional, a pesar del fetitxisme que genera a Espanya la Constitució, no deixa de ser text escrit sobre un paper que no val res si l’estructura de poder guanyadora no vol que valgui res. Ja sabeu què va passar amb els “invulnerables” Principis del Moviment Nacional (cfr. art. 59 de la Llei Orgànica de l’Estat… de fet, es va intentar aturar la Llei de la Reforma Política invocant aquest article…).
    La legitimitat la defineix qui té el poder per disfressar de forma amable (“democràcia”, “justícia social”, “el bé del poble”…) la crua naturalesa del poder. I això és bo que sigui així: necessitem mentir-nos amb contes de fades per suportar la realitat i no m’hi excloc pas.
    Llavors, jo no compro el discurs de legitimitat democràtica de cap dels dos “actors”. Això no va ni de la llibertat dels catalans (?) ni de la unió fraternal dels espanyols (?). Quants dels actuals unionistes continuaran sent-ho si de cas prosperés la independència de Catalunya? Quants dels actuals independistes continuaran sent-ho si de cas l’Estat declarés algun estat d’excepció i prengués el poder territorial? A ningú li agrada estar al bàndol dels perdedors massa temps. És la humanitat, la prioritat de la qual és sobreviure com pot.

    Me gusta

  2. Sobre el artículo en cuestión me gustaría más concrección. Todo es susceptible de cambiar, pero cambiar a qué, aunque la intención inicial del que desea cambiar, sea para mejorar, ¿son sus propuestas de cambio mejores por ellas mismas? ¿cómo y quién determina que un cambio es a mejor o peor? Y aquí topamos de nuevo con el juego de mayorías, es decir iniciamos un camino para llegar al punto de partida. ¿Qué es una mayoría? el 80% del 16% de un colectivo ¿es una mayoría? (Recientemente algún partido político de la España actual así lo consideró). Tomando como “mayoría” el valor matemático del 50% más x ¿Cuántos de nuestros gobiernos: locales, autonómicos, estatales… representan a esa mayoría de la población a la que dicen representar?. Lo que muchos denominan mayoría, ¿no es en realidad una minoría mayor que las otras? pero minoría a fin de cuentas.
    Pienso que deberíamos volver a reflexionar sobre el concepto de sociedad (es de risa observar cómo defensores de una “sociedad plural” quieren constituir una nueva legalidad basada en “una sociedad única y uniforme” -nacionalistas- evidentemente niegan cualquier discurso que se lo cuestione, ellos y solo ellos “han determinado” que su cambio es mejor).
    El concepto de sociedad sirvió para superar el tribalismo, pero no para uniformarlo sino para ser el contenedor de aquellas minorías. Aceptando este principio vendría bien redefinir el sistema de toma de decisiones: quién, cómo, ámbito… por aquí, pienso que, vendría una reflexión serena.
    Partimos del modelo denominado “democrático” aunque no es mucho decir ya que dicho modelo ha sido y es diferente en las realidades de los estados actuales. ¿Cómo cambiarlo de forma que todas las minorías estén de acuerdo en su funcionamiento?.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s