L’illa de la discòrdia

Des d’un punt de vista espacial, la meva vida té dos centres operatius: visc al Poble Sec i treballo al Poblenou. De la muntanya a la costa i de la costa a la muntanya, així són els meus trajectes quotidians. Doncs bé, com que treballo al Poblenou, he estat patint des del seu començament la famosa «superilla» que s’hi ha demarcat i establert.

Què és una «superilla»? Es tracta de la fusió d’illes en una de més gran en què es pacifiquen els carrers que queden a l’interior, amb l’objectiu que es revitalitzi a dins de la superilla la vida de barri, amb comerços de proximitat, àrees verdes, espais perquè els nens hi juguin de forma segura, etc. Tot això fomentaria el bon veïnatge, reduïria la contaminació ambiental i seria una forma de crear unitats de convivència més petites a dins d’una ciutat gran com ho és Barcelona. Tot i que ja s’han estat preparant els diversos barris que tindran la seva superilla, la primera que s’ha inaugurat oficialment com a tal és la del Poblenou, delimitada per C/Tànger al costat muntanya, C/Pallars al costat mar, C/Llacuna al costat Besòs i C/Badajoz al costat Llobregat.

Almogavers-Roc Boronat
Superilla Poblenou: Almogàvers-Roc Boronat (Foto: Eugenio M. Vigo)

Aquesta és la teoria. La pràctica està tant allunyada de la teoria que el que han aconseguit al Poblenou és ben bé el contrari i la raó és que la flamant superilla està ubicada en un indret molt estrany per aconseguir els objectius esmentats a dalt. Si us fixeu bé en el mapa, us adonareu que la superilla està emplaçada al cor del polèmic projecte «Districte 22@», el qual consisteix en crear al Poblenou una mena de districte tecnològic en el qual s’han estat instal·lant des de principis dels anys 2000 empreses de tecnologia, I+D, comunicació audiovisual, etc. Aquesta zona del Poblenou va deixar de ser residencial des de ja fa molt de temps; quina vida de barri hi volen revifar, si van expulsar-la en favor dels gratacels corporatius?

Si volem ser rigorosos amb la història d’aquesta part del Poblenou, hem de reconèixer que la zona de l’actual superilla tampoc no va ser mai totalment residencial: era una zona mixta en la qual convivien i encara conviuen les naus industrials amb els domicilis particulars. Tot i no haver estat mai plenament residencial com ho és el barri veí del Parc i la Llacuna, la creació del 22@ va suposar la destrucció gairebé integral de la banda muntanya del barri en favor d’un nucli al qual escau tota personalitat i vida, especialment quan els treballadors marxem cap a casa: si voleu sentir què és la soledat més freda i hostil, us convido a passejar-hi per la nit. (D’una altra banda, el litoral del Poblenou tampoc no és cap paradís: ja és part integral de la Barcelona Parc Temàtic.)

Doncs bé, el projecte -ideat pel govern Trias i executat pel govern Colau- s’emplaça en una zona a dins de la qual tenim, sobre el C/Tànger: Indra, RTVE, el MediaTIC de l’Ajuntament, la seu que Zapatero li va donar a la CNMT, la Fundació Vila Casas, algun hotel, una part del Campus del Poblenou de la U. Pompeu Fabra i un edifici de postgraus de la U. de Barcelona. Potser em deixo alguna cosa més, però ja us feu una idea de quina classe de zona estem parlant; de residencial, ni gens ni mica. Entre C/Tànger i el límit «mar» -C/Pallars- el que tenim són edificis envellits -molts buïts o amb pisos poc recomanables-, concessionaris de cotxes, naus abandonades o ocupades, una escola primària hatzinada en barracons (C/Llacuna amb C/Sancho de Ávila) i alguns bars… d’aquests bars, cada cop més en són bars moderns adaptats per a la massa treballadora estrangera que passa el dia a les transnacionals instal·lades al 22@. Alguns estan molt bé, però no són bars pensats per servir a una clientela arrelada al barri; ja els seus preus s’encarregaran de demostrar-vos-ho.

Almogavers-Roc Boronat
Superilla Poblenou: Almogàvers-Roc Boronat (Foto: Eugenio M. Vigo)

Per tant, la superilla del Poblenou intenta aconseguir l’impossible. D’una banda prova de crear una mena d’espai per als veïns, però, de l’altra banda, ja no en queden, d’aquests veïns. El resultat és que l’interior de la superilla s’hagi transformat en un desert encara més hostil que el que ja hi havia abans, on hi ha molt d’espai buit en silenci, però no gens agradable perquè estem parlant d’una planícia d’asfalt i no pas d’un parc verd o d’una bonica cala de la Costa Brava. L’efecte és encara més dur si tenim en compte les eternes obres de l’Av. Pere IV -avinguda que ja era per si mateixa ben inhòspita- i els estranys monolits que l’Ajuntament ha erigit a certs encreuaments com a taulers d’anuncis d’intercanvi local.

Bé, si resulta que a la superilla no hi viu ningú, llavors quin problema hi ha? Per què s’ha creat una Plataforma d’Afectats per la Superilla del Poblenou? Perquè uns carrers més enllà de la superilla sí que hi viu molta gent, la qual està patint un efecte secundari que sembla increïble que ningú no hagi previst.

Com he dit abans, a dins de la superilla no està permès circular en vehicles motoritzats excepte per uns itineraris dissenyats per als residents i només a 20 km/h. Els autobusos que antigament feien servir el C/Almogàvers per anar en sentit Llobregat ara ho han de fer pel C/Pujades -dos carrers més avall-, per exemple. Esclar, això ha comportat, paradoxalment, un increment de contaminació ambiental i auditiva als carrers que afronten amb la superilla, incomoditats per transitar pel barri i dificultats per accedir als comerços que han quedat a dins de la superilla i que no són els bars moderns que he esmentat abans. Això ha fet que s’hagi plegat a la mobilització de la Plataforma d’Afectats fins i tot el concessionari d’una coneguda marca francesa d’automòbils ubicat a C/Pere IV amb C/Roc Boronat, que òbviament de veí no en té res.

Als balcons de pisos ubicats a carrers contigus a la superilla hi podem veure pancartes de rebuig amb les quals els veïns protesten contra el fet de no haver pogut decidir res sobre la qüestió. Sí, a l’any 2015 -abans de les eleccions- el govern Trias va convocar unes reunions als centres cívics de tots els barris inclosos als diferents plans de superilles en què l’Ajuntament va fer veure que “escoltava” els veïns. Vaig participar, de fet, en les dues reunions que es van fer per a la futura superilla de Sants-Hostafrancs -que espero mai es faci, perquè el pla és horrorós-. Va quedar ben maco fer-nos treballar en grupets per discutir temes i fer-ne una breu presentació oral com si fóssim nens d’escola. No nego que m’hi vaig divertir: vaig acabar debatent, amb el suport d’una bona noia historiadora anarquista de Can Vies, contra un líder local d’ERC sobre com tot allò era una forma de repressió des de l’aparell estatal -entès en sentit ampli-, però allí els ciutadans no hi vam decidir res sobre el que es farà o no a Sants i Hostafrancs. Imagino que els veïns del Poblenou van assistir en el seu moment a la reunió que els corresponia i van ser decebuts exactament de la mateixa forma. No, que no us venguin la moto: sí que hi va haver una cosa anomenada «procés participatiu», però va ser una operació de maquillatge de Xavier Trias durant la precampanya electoral de principis del 2015.

Així s’explica per què la superilla del Poblenou no hauria d’existir. La zona afectada ja patia i encara pateix l’enorme pressió d’expulsió i desarrelament que hi exerceix el 22@. La diferència és que es pot trobar una justificació econòmica per al 22@ i que segurament es podia trobar alguna solució per tal que el barri i el nou districte tecnològic hi puguin conviure. El problema que suposa el 22@ és el clàssic problema d’una ciutat gran que necessita atraure inversions i empreses i, com que d’espai no en té gaire, ha de reconvertir barris sencers perquè s’hi instal·lin; és, simplement, una altra manifestació de la tensió modernitat-tradició que només pot resoldre’s per veritables estadistes que coneguin de debò el carrer i l’esperit de la ciutat com també la necessitat que la gran empresa pugui desenvolupar la seva activitat, la qual cosa pot beneficiar a tothom. Aquesta tensió la viuen totes les grans ciutats del món. La superilla, en canvi, és un problema inventat per unes teories apriorístiques sobre com ha de ser el comportament dels veïns al seu barri, de manera que es tanqui cap a dintre d’unes unitats inventades que no tenen res a veure amb l’evolució orgànica de la ciutat en general ni de cada barri en particular. Aquest problema només el tenim a Barcelona, perquè els il·luminats que el van crear viuen aquí… i dubto que visquin a cap superilla.

Benvolguda senyora alcadessa i gent subordinada a ella: No fiqueu les vostres brutes mans en el natural desenvolupament de la ciutat i no alieneu els veïns. El vostre partit polític defensava ser el partit de la gent del comú. Doncs bé, la gent del comú el que vol, sens dubte, és que no els toquin la seva forma de vida, adquirida per savis costums i coneixement de dècades sobre el lloc on viuen.

Eugenio M. Vigo. 1988. Ante todo, timbero y rumbero… y poco a poco también sonero. También soy licenciado en Filología Hispánica por la U. de Navarra y tengo un Máster en Lingüística Teórica y Aplicada por la U. Pompeu Fabra. Al parecer, también soy Doctor en Lingüística. Hasta la heterodoxia siempre. @EugenioMVigo

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s