Karbala i la guerra civil siriana

foto-siria

Quan s’analitza la guerra civil a Síria, sobretot des d’una perspectiva occidental, és fàcil simplificar tota la complexitat del conflicte en una confrontació entre actors que propugnen una visió radical de la religió i aquells que tenen una visió secular de l’Estat. Aquesta lectura s’ha fet evident sobretot a partir de Juny 2014 arran de la presa de Mossul per part de l’organització de l’Estat Islàmic, segona ciutat d’Iraq amb 1,5 milions d’habitants, i la proclamació del califat. Una segona lectura també molt popular durant la primera meitat del conflicte, abans de l’expansió de l’organització de l’Estat Islàmic i després de la fallida revolució de 2011, és la guerra de religions protagonitzada pels rebels de majoria sunnita i el govern controlat per una elit xiïta alauita.

Aquestes lectures tenen molt del que l’intel·lectual palestí Edward Said definia com orientalisme, una visió maniquea de la política al Màixriq segons la qual tot s’explica a través de la confrontació d’antagonismes arrelats en la història i en la cultura i per tant immutables als canvis. D’aquesta manera, les eines d’anàlisi que la ciència política ha desenvolupat ja sigui des de la vessant de la teoria política o de l’estudi quantitatiu del comportament polític no són aplicables a la realitat de Síria, Líban o Iraq, sinó que s’ha de buscar en “les essències” per tal d’explicar el conflicte. No és estrany escoltar a la universitat que per comprendre l’antagonisme entre actors polítics de confessió xiïta i sunnita cal retrocedir a la batalla de Karbala al 680. Aleshores, els seguidors d’Ali (xiïtes) i els de la tradició (sunnites) es varen enfrontar pel llegat del profeta Mohammed i el lideratge polític de l’islam. En l’àmbit europeu això equivaldria, per exemple, a dir que la batalla de Tolbiac al 496 entre francs i alamans determinaria pels segles la geopolítica europea.

Podríem identificar diverses components que des del punt de vista intern afegeixen complexitat a l’anàlisi del conflicte a Síria. A més de la component religiosa, que cal relativitzar al costat d’altres variables, trobem una component de classe important que explica l’inici de la guerra i, en segon lloc, una component nacional que evidència una crisi de definició de la nació àrab.

La família al-Assad s’instal·la al poder al 1971 des de la plataforma del partit panarabista Baas. Des d’un punt de vista social, el baasisme té una clara inspiració d’esquerres, socialista, i recull el sentiment antiimperialista que es forja en els estats àrabs durant i després de l’experiència colonial otomana i europea, i després en la confrontació amb els Estats Units i Israel. Des de 1963, el partit Baas porta a terme el seu projecte ideològic de modernització de l’Estat. Això implica grans inversions socials i la creació duna insipient indústria de substitució d’importacions. Així, a Síria s’estableix un pacte social tàcit pel qual es manté una política de subsidis i un cert progressisme social a canvi de no ficar-se en política. Evidentment, el contrapunt d’això és una repressió ferotge contra tota dissidència política, com a Hama el 1982 on milers de persones van ser massacrades per l’exèrcit.

La guerra pot explicar-se des d’un punt de vista estructural com el trencament d’aquest pacte social. El 2000, quan Bashar substitueix al seu pare Hafez el-Assad a la presidència, dóna un gir a la política econòmica del règim. Al març del 2010, l’informe anual del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre Síria es congratula dels progressos que el país està fent en la transició cap a una economia de mercat: reducció de subsidis socials i desregulació dels preus dels béns de primera necessitat. Mentrestant, el país pateix una de les sequeres més importants de la seva història (2008-10). Segons Nacions Unides, en aquells anys previs a la guerra, 10 milions d’habitants de les zones rurals es veuen abocats a l’extrema pobresa.

La revolta del 2011, per tant, té una forta component de classe. Sense els plans estructurals de privatitzacions les protestes segurament haurien tingut un abast restringit. Sectors rurals que fins aleshores havien viscut en una relativa comoditat veuen minvat dràsticament el seu poder adquisitiu. A ells se’ls sumen els pobres de ciutat sovint d’origen rural. La revolta comença al camp i als suburbis de les ciutats. Però l’explicació de classe també val per explicar la continuïtat d’Assad al poder després de quasi 6 anys de guerra i 400.000 morts. Sense el suport de la classe mercantil de Damasc, majoritàriament sunnita, i sense les elits urbanes, en part cristianes, el règim ja hauria caigut.

Pel que fa a la component nacional, el partit al poder, el Baas, aspirava a unir tots els Estats àrabs sota la bandera del panarabisme – l’efímera existència d’un Estat siri i egipci unificat entre 1958 i 1961 és el punt àlgid d’aquest moviment polític transnacional. Aquest element cardinal del règim també ha fet aigües. El panarabisme com a projecte mobilitzador de la ciutadania al món àrab fa temps que va perdre els seus referents històrics, per sobre de tots Nasser, i els nous líders del món àrab com Mubàrak o Ben Ali van fer prevaldre la realpolitik per sobre de les aspiracions panarabistes. L’alternativa de mobilització ideològica que agafa pes a partir dels 80 és l’islamisme que busca la unió de la nació enfront d’un agressor extern no a través de la llengua àrab, sinó a través de la religió compartida, l’islam, a pesar de les minories religioses presents a la regió. A Síria això s’ha evidenciat amb l’hegemonia islamista dintre de les files rebels -islamisme més o menys radical depenent de la facció, des dels Germans Musulmans a Al-Nusra (Al-Qaeda a Síria)- però sobretot amb la creació de l’organització de l’Estat Islàmic.

Però el projecte baasista també té problemes per donar solucions al “problema kurd”. Mentre que el nacionalisme àrab és inclusiu amb les minories religioses (cristians de diferent signe, yazidites, drusos i en la teoria jueus) és excloent amb les minories lingüístiques ja que el nexe d’unió de la nació és l’àrab. Així, les milícies kurdes de la YPG combaten per guanyar la seva autonomia en l’escenari post conflicte, no per derrocar a Al-Assad. Prova d’això és que els kurds a Síria s’enfronten amb regularitat a les tropes rebels mentre que rarament ho fan amb el govern. La presència de l’Exèrcit Sirià Lliure amb el suport militar de Turquia impedeixen unificar les dues regions sota control de la YPG al nord-oest i al nord-est del país, fet que crearia un cinturó kurd al llarg de la frontera turca.

I tot això sense entrar en la geopolítica del conflicte: el paper que Rússia, Estats Units, l’Iran, Europa i els estats àrabs juguen en la guerra. Només un últim exemple de com les rivalitats religioses també es poden explicar per la geopolítica, o dit d’una altra manera, com s’utilitza la religió per justificar objectius estratègics. La milícia libanesa xiïta de Hezbollah, poderosa des d’un punt de vista militar, dóna un suport clau al règim d’Assad. Tot recordant la batalla de Karbala, l’explicació més òbvia i repetida d’aquesta aliança és la solidaritat entre xiïtes. Tanmateix, l’explicació geopolítica és clau en aquest cas. Per Hezbollah, si cau Síria, també cau el corredor d’armes i finançament que ve d’Iran. Més enllà de la religió, la supervivència de la milícia com un actor de pes en la regió depèn de la supervivència d’un govern amic a Damasc.

Finalment, podríem dir que en l’anàlisi de la guerra a Síria, la religió només és el primer estrat, sovint el tipus d’explicació que ens ve a la ment quan veiem per televisió les atrocitats comeses per l’organització de l’Estat Islàmic. Però si gratem una mica, res resulta tan senzill.

AUTOR:

Adrià Rivera Escartin. 1993. Graduado en Ciencias Políticas y de la Administración por la UPF. Actualmente, estudiante de máster en Derechos Humanos y Acción Humanitaria en Sciences Po Paris. Ha realizado prácticas en Médicos Sin Fronteras en Barcelona y en la Embajada Española en Líbano. Ha colaborado con Paris Globalist. Interesado en las relaciones internacionales y Derechos Humanos.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s