L’EXTREMA DRETA A ALEMANYA, UN FET GENS NOU.

Commocionats i colpits encara com a ciutadans europeus després del vot favorable dels britànics a sortir de la Unió Europea així com pels resultats electorals més que destacables dels partits d’índole populista i xenòfoba arreu d’Europa des de l’inici de la crisi econòmica i accentuats per la crisi dels refugiats, assistim davant un inesperat i impensable fet com és l’ascens polític a nivell parlamentari d’un partit ultradretà a Alemanya. És per això que el propòsit d’aquest article és realitzar un estudi dels orígens i la evolució dels moviments ultradretans al país germànic d’ençà de la derrota del nazisme l’any 1945 en la Segona Guerra Mundial.

la-presidente-parti-populiste-allemand-alternative-deutschland-afd-frauke-petry-28-novembre-2015_0_1400_840
Frauke Petry, líder de Alternativa para Alemania (AfD).

Recordem què Alemanya quedà partida l’any 1949 (la zona d’ocupació soviètica es transformà en la República Democràtica Alemanya, estat socialista de matriu soviètica a nivell social i polític-organitzatiu; i les zones britànica, nord-americana i francesa s’unificaren per esdevenir la República Federal d’Alemanya, estat democràtic-liberal aliat del bloc occidental). Pel que fa a la primera no he cregut convenient analitzar-la ja que no fou un estat on es complissin els estàndards democràtics ni de llibertat d’expressió, a més a més del fet clar de la inexistència de partits propers a la dreta populista.

Tot i què després de la derrota del nacionalsocialisme les forces aliades i el govern democràticament elegit de Konrad Adenauer engegaren un fort procés de desnazificació i de prohibició teòrica d’organitzacions i simbologia de contingut nazi (en base de la Grundgesetz o Llei bàsica de 1949 i desenvolupat en les seccions 86 i 130 del Strafgesetzbuch o codi penal) els partits polítics d’ideologia definida com a populisme de dretes han anat succeint, alguns amb més èxit que d’altres, tant a nivell electoral com sobretot pel fet de superar el sedàs del codi penal pel que fa al respecte a la democràcia i el no enaltiment del passat nacionalsocialista.

Ja només en el cas de les eleccions legislatives federals del 1949 (les primeres del postnazisme) trobem què tres partits polítics amb una ideologia nacionalista, populista, de dretes i amb forts lligams amb el règim nazi aconseguiren el 8,7% dels vots i 34 dels 402 diputats, fins i tot als comicis de 1953 arribaren al 9,2% i 42 dels 509 diputats al Bundestag. Tot i això ja a partir de 1957 el vot cap a aquest tipus de partits es convertí en residual coincidint amb un context de fort creixement econòmic i de desenvolupament de l’estat de benestar.

A partir dels anys seixanta, tot i les lleis de desnazificació es permeté la creació l’any 1964 del principal partit neonazi fins a l’actualitat, el NPD o Partit Nacionaldemocràtic d’Alemanya (Nationaldemokratische Partei Deutschlands) que ha obtingut una mitjana de l’1% dels vots des d’aleshores; amb l’excepció què confirma la regla, ben be es podria dir, del 4,3% obtingut al 1969. És també en aquesta època quan el NPD assoleix la representació parlamentària en 7 dels 11 parlaments regionals.

Als anys noranta, arran de la reunificació amb l’antiga República Democràtica Alemanya, el NPD perdé el lideratge dins de l’extrema dreta davant del partit anomenat Els Republicans (Die Republikaner) molt fort en estats rics com Baden-Württemberg què veien en la transferència de recursos cap als nous estats incorporats a la república federal com una amenaça per a la seua regió. D’aquest periode destaca el 7,1% de vots a les eleccions europees de 1989 i els 6 diputats que envià al parlament comunitari durant la legislatura 1989-1994 així com la representació parlamentària en algun dels länder o estats federats.

Després de la breu aparició i curt èxit regional a la ciutat-estat d’Hamburg a principi de la dècada del 2000 del Partit de l’Ofensiva de l’Estat de Dret (Partei Rechtsstaatlicher Offenisve) el NPD recuperà de nou el lideratge dins de les forces extraparlamentàries a partir de 2005 aconseguint de nou representació parlamentària en dos estats de l’antiga RDA, a Saxònia i Meckemburg-Pomerània Occidental, arribant en el primer al 9,2% de vots al 2004.

És per tot això què l’actual auge electoral del partit Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland, AfD), fundat el 2013, no és tant sols una simple conseqüència de la crisi econòmica, de la crisi dels refugiats o de la desconfiança envers les institucions europees, sinó que a banda del passat nazi, trobem una base i uns antecedents permesos per l’estat alemany tot i l’aparent rigidesa de l’aparell normatiu federal.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s