SOBRE LA REDISTRIBUCIÓ I IGUALTAT D’OPORTUNITATS

Si hi ha una cosa que defineixi i alhora comparteixin pràcticament totes les societats del món és el desig comú de gaudir de més beneficis a canvi de cedir menys recursos. A nivell políticosocial, tots volem obtenir més inputs positius de l’administració (serveis, prestacions) i menys impostos. És un desig tan comprensible com evidentment impossible, ja que no es poden tenir les dues coses al mateix temps.

distribucion_riqueza_6nov_2012_1

És la clàssica dicotomia entre llibertat i igualtat. A escala de política econòmica, això es tradueix en dos grans punts de vista: polítiques d’estimulació de l’oferta o d’estimulació de la demanda. Què és més desitjable, tenir impostos baixos per tenir un mercat atractiu i una classe mitjana i alta emprenedores que creïn llocs de treball, o tenir impostos alts que fomentin el consum i la cohesió social? Està clar que no hi ha una única resposta a aquesta pregunta, i que molt probablement la millor opció no es trobi en cap dels dos extrems.

De totes maneres, com es pot veure amb gairebé qualsevol govern que ens vingui al cap, combinar els dos tipus d’idees de forma partiària i coherent tampoc és una tasca gens fàcil. Donant per fet (i aquí ja vaig entrant al terreny de la opinió) que la igualtat perfecta no és possible ni desitjable, penso que és més potent pels que ens considerem d’esquerres referir-nos a la igualtat d’oportunitats. El concepte és subjecte de múltiples interpretacions: quan parlo d’igualtat d’oportunitats, parlo en l’ideal de que la propera generació d’infants tingui exactament les mateixes possibilitats “d’ascendir” socialment i econòmicament, independentment de la renda dels seus pares. No cal dir que, com a bon ideal, també és de molt difícil assoliment, però crec sincerament que és una aspiració socialment molt més potent que la llibertat econòmica i la desigualtat que aquesta comporta.

És, per tant (i sempre des del meu punt de vista), preferible. Dit de forma potser més entenedora, crec més en uns serveis públics forts i en impostos elevats que no pas a la inversa. I en una igualtat també forta (que no absoluta) al servei d’aquest ideal d’igualtat d’oportunitats. Perquè amb serveis públics i prestacions no n’hi ha prou: igualtat d’oportunitats també vol dir que l’infant pugui nodrir-se d’aspectes formatius i socials que només poden passar perquè pares i mares disposin per exemple d’un sou digne.

Perquè igualtat d’oportunitats no és només una escola pública potent, sinó un ambient domèstic que estigui fora de la misèria. I que un 28,6% de ciutadans espanyols estigui en risc de pobresa i exclusió social no només és estar lluny de l’ideal que plantejava, és inacceptable. No només perquè sigui immoral i injust, sinó perquè és un perill latent per la convivència.

AUTOR:

Valentí Prat Grau. 1993. Graduado en Ciencias Políticas y de la Administración por la UPF. Máster en Diplomacia y Función Pública Internacional en UB-CEI International Affairs. Miembro del Consejo Editorial de Central de Opinión. Ha trabajado en la Fundación Vicente Ferrer, hecho prácticas en la Generalitat de Catalunya y colaborado en el Diari Català. Interesado en Derechos Humanos, independentismo y socialdemocracia. @ValentiPrat

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s