MAMBO DOCTORAL

De tant en tant, els mitjans de comunicació es fan ressò de les mancançes evidents del sistema educatiu espanyol. Ja sigui per un resultat dolent a l’informe PISA o perquè a algun periodista se li hagi acudit fer una visita a centres per reflectir-ne la realitat, de tant en tant surten veus que denuncien -justificadament, esclar- que els professors treballen en condicions que no són adequades per a la docència, que els alumnes tampoc no gaudeixen d’un entorn òptim per a l’aprenentatge, etc. És un debat conegut que està al carrer, tot i que, lamentablement, no sigui el prioritari, comparat, per exemple, amb la corrupció o l’economia. No parlo dels polítics, perquè a aquells no sé si els interessa gens cap cosa.

Long and winding road (Matthias Ripp, CC-BY 2.0)
Long and winding road (Matthias Ripp, CC-BY 2.0)

Es parla i està bé que es parli sobre tots els nivells del sistema educatiu: infantil, primària, secundària, batxillerat, formació professional i graus universitaris. Es parla sobre tots el nivells… sobre tots? No, n’hi ha un que no surt gairebé mai ni a la televisió ni enlloc. És un nivell que només surt quan es parla de l’emmigració del jovent i normalment de forma molt tangencial. Es tracta de l’últim nivell: del doctorat.

En primer lloc no culpo a ningú que no se’n parli. A diferència de tota la resta de nivells educatius, el doctorat és una opció força minoritària que només prenem els que estem convençuts -més o menys- que ens agrada la recerca científica com a mode de guanyar-nos la vida. Puc entendre perfectament, per això, que n’atregui més d’atenció el que passa als instituts o fins i tot als graus universitari, que no pas als doctorats. Si us fixeu bé als vostres entorns familiars o d’amistats, us adonareu ràpidament que el percentatge de persones que puguin estar-se plantejant fer un doctorat -no parlo ni tan sols d’estar fent-ne un!- s’apropa, segurament, a menys de cinc… i aquests cinc, amb molta sort, segurament seran companys de la universitat. Aleshores, no ens podem queixar que la gent del carrer no en parli: és una realitat que està molt llunyana del que la majoria de la població entèn que és la funció de l’educació reglada.

Tot i això, del doctorat en cal parlar i molt. La situació que vivim és, sincerament, desesperada. Comencem per la part exclusivament acadèmica abans d’entrar a la part més aviat laboral, econòmica i personal.

Acadèmicament, fins els anys 70 el doctorat era una opció molt, però molt minoritària que seguien llicenciats que, amb uns quants anys de docència i recera ja sobre l’esquena, decidien començar d’escriure una tesi. La tesi era una obra de maduresa investigadora que marcava el pas d’un investigador a un estatus d’expert en una determinada matèria i, per tant, a un estatus que li permetia optar a una càtedra, dirigir investigadors novels, etc. Era un rite de pas cap a l’adultesa acadèmica -si m’accepteu la metàfora antropològica-, però esclar que, per tal de poder fer aquest pas, el candidat havia d’acreditar que havia passat uns quants anys d’adolescència després de la infantesa de la llicenciatura. No s’acceptava a tothom per fer un doctorat i, un cop acceptat, la redacció de la tesi no tenia cap termini: estava llesta quan estava llesta i prou. Alguns mai no van poder defensar la tesi per aquesta mateixa raó i d’altres van poder defensar tesis que valien i encara valen molt la pena justament perquè van poder gaudir del temps just -el que sigués- perquè la recerca es pogués fer correctament depenent de la disciplina, cadascuna de les quals té el seu ritme i la seva forma de fer les coses.

La situació és ben diferent actualment. L’acceleració que han patit tots els processos socials i econòmics -suposo que potser per la globalització- ja va forçar la generació llicenciada a principis dels anys 90 a entrar en massa al doctorat. Tothom comença de ser acceptat al doctorat; que tothom l’acabés ja era una història diferent. Així doncs, de ser un reconeixement d’un estatus acadèmic i reflex d’una expertesa, el doctorat va passar a ser un requisit per poder entrar en el món laboral acadèmic, a més de ser una forma interessant de poder cobrar durant quatre o cinc anys d’una beca pública després d’haver acabat la carrera universitària.

La situació actual dels doctorands es pot resumir de la següent manera: als doctorands se’ns demana que fem la ficció d’escriure un llibre relativament assenyat sobre una matèria científica sense tenir les bases a la llicenciatura per poder fer-ho correctament i a més sense el temps per poder adquirir-ne per tal de poder fer una bona feina. A més, l’actual sistema científic, enverinat pel publish or perish (“publica o pereix”), ens obliga a enviar articles a revistes científiques i participar en congressos… fent servir el contingut d’una tesi que, clarament, no pot tenir el nivell per poder ser considerada seriosament com a un avenç científic rellevant. Per tant, a més d’escriure una tesi que no pot arribar a ser una obra de rellevància científica, en produïm articles derivats que són encara més dolents. Afegim-hi les responsabilitats de docència i la situació es demostra insostenible.

Crec que no és pas casualitat que al món acadèmic les malalties psicològiques siguin força comunes. No en tinc estadístiques i no estic segur que n’hi hagi, però l’experiència al llarg d’aquests anys és que la mancança de benestar psicològic dels companys -i de mi mateix en algun moment- és preocupant: els doctorands som, possiblement, un col·lectiu que viu patint sota una feina que tothom suposa vocacional i, per tant, que hauria d’omplir-nos espiritualment. La sensació, per explicar-la a aquells que no coneixeu l’àmbit, és la de viure amb la sensació de culpa que ens hauria d’agradar el que estem fent -a diferència d’una feina d’oficina, per exemple- però que no trobem la forma que ens agradi. El xoc psicològic de saber-se obligat d’escriure la tesi mentre que és impossible fer-ho perquè les condicions ens obliguen a batallar contra problemes burocràtics, la necessitat de publicar resultats que sabem que no són correctes i això per no parlar dels problemes econòmics i laborals que pateix gairebé tothom a Espanya. I el pitjor és que acabar la tesi suposa col·locar-nos a la cua de l’atur o a les infernals cues de les beques postdoctorals; és a dir, que acabem no sabem ben bé per a què ni per què. Per suportar això durant quatre anys s’ha de tenir una fortalesa mental que no està a l’abast de tothom… o potser de ningú.

Tot això pot semblar una enrabiada capritxosa, però no és així. Òbviament tenim el privilegi de no estar sotmesos a un horari fixe, però als costos que he exposat a dalt. El que ha de començar de preguntar-se la societat és què és el que vol dels seus investigadors, especialment els novels. La formació i el benestar -amb unes condicions raonables que legitimin una exigència forta- dels doctorands afecta el futur científic i, per tant, econòmic i industrial d’Espanya. Si considerem que el doctorat és una “cosa” que està al final del camí acadèmic, la qual, com que és minoritària, no importa als polítics perquè no hi treuen vots, en cosa d’una generació tindrem un problema greu de recanvi generacional a les universitats i en aquest present tenim el problema de investigadors vàlids que perdem a l’estranger perquè no els donem cap oportunitat o que acaben fent quelcom totalment diferent d’allò per al qual s’estaven preparant.

És això el que volem? Preguntem-nos-ho i engeguem-ne el debat. Mentrestant, continuaré mirant com escapar-me del món acadèmic el més aviat possible.

Imatge: Long and winding road, de Matthias Ripp, publicada sota llicència CC-BY 2.0

AUTOR:

Eugenio M. Vigo. 1988. Ante todo, timbero y sonero… y poco a poco también rumbero. También soy licenciado en Filología Hispánica por la U. de Navarra y tengo un Máster en Lingüística Teórica y Aplicada por la U. Pompeu Fabra. Actualmente escribo una tesis doctoral sobre sintaxis formal en la U. Pompeu Fabra, pero también mantengo un blog sobre Software Libre (/etc/cron.d – Crónicas de Software Libre). Hasta la heterodoxia siempre. @EugenioMVigo

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s